Carles

Tots tardàrem en adonar-nos que Carles perdia l’equilibri quan havia de cosir més de tres paraules en espanyol

No sé quan vaig descobrir que Carles no sabia parlar espanyol. Ni tan sols sé si ho vaig descobrir. Potser el pensament «Carles no sap parlar espanyol» va ser l’última baula d’una seqüència d’idees translúcides que voleiaren a prop meu en dies massa allunyats els uns dels altres. El dia en què una xiqueta de la classe de castellà ens preguntà al pati puedo jugar con vosotros a los Power Rangers, per exemple. O quan a la nostra taula del menjador es va seure l’única monitora que no deia cigrons sinó garbanzos. No sé si eixos dies van existir. Però les rajoles que construïren la conclusió s’hi degueren d’amuntegar d’alguna forma, segurament amb una cadència lenta, constant i silenciosa, al llarg dels meus primers anys de vida conscient.

Ningú a classe se’n va riure mai, de Carles, per no saber parlar espanyol. Primer, perquè els tretze xiquets i xiquetes de la línia en valencià d’infantil del Bisbe Hervàs de Puçol érem tots amics de tots. Amics de veritat, dels que no se’n riuen de les coses que fan mal i ploren de penediment i ràbia si han ofés un igual sense voler. Segon, perquè crec que tots tardàrem en adonar-nos que Carles perdia l’equilibri quan havia de cosir més de tres paraules en espanyol. Entre nosaltres parlàvem sempre en valencià. A classe ens comunicàvem i cantàvem en valencià sempre, i al final també llegíem i escrivíem en un valencià rudimentari que la primària s’encarregà d’afinar. Fora, cadascú feia la seua. Alguns, com jo, canviàvem de llengua només traspassar els límits de l’escola, quasi sempre amb un bot, la faldeta voletejant a l’altura dels malucs encara per perfilar, el núvol de pols coronant l’aterratge d’unes sabates que mai tingueren temps per a ser noves. Mamá, hoy hemos aprendido los mamíferos. La balena es un mamífero, ¿lo sabías? Eso, eso, ballena. El traspàs era totalment natural. Jo no hi pensava. Era escola igual a valencià. Era casa igual a castellano. Com si portara instal·lat un xip al cap que decidia per mi on, quan i amb qui havia d’emprar una llengua o una altra.

Encara el tinc, el xip. És per a sempre. I és màgic. I de vegades també un poc cabró.

Carles no sabia parlar espanyol i, quan ho vam descobrir, a ningú li va importar. No va ser el nostre tio Canya. Potser ho ha sigut més endavant, no ho sé. És possible que un dia, als setze o als vint-i-dos o als trenta anys, Carles s’haja sentit tio Canya i no li haja agradat gens i s’haja promés a si mateix que ara sí, d’una vegada per sempre, aprendrà a parlar l’espanyol correctament, sin fallos ni ese acento delator que queda tan de poble. Una part de mi, possiblement una part molt egoïsta, desitja que un propòsit així mai haja creuat el cap de Carles. Perquè al meu, Carles simbolitza la possibilitat d’una utopia en què ningú se sent tio Canya i tothom pot anar per la vida parlant valencià a la seua terra sense que ningú li diga no te entiendo o me puedes hablar en castellano por favor.

Vaig descobrir el tio Canya en primer de secundària. No em va fer pensar en Carles ni en ningú. A mi, el que la professora de valencià ens relatava em semblava un conte aliè i tediós que fregava el retret. Un retret històric i vell, vellíssim, perquè aquella música sonava antiga, tan passada de moda que ens feia enrogir. Quina pesada, la professora: ens va donar la murga amb aquella història durant tres o quatre dies. Al llarg del segle vint hi ha hagut infinits tio Canya, ens deia. Hui en dia encara n’hi ha, vosaltres també podeu ser-ho, ens deia. Però jo em mirava i mirava el meu voltant i no hi trobava cap tio Canya. Acabava de fer tretze anys, una edat hipermètrope on les coses que tens més a prop són les més difícils de llegir.

La veritat és que, al País Valencià, tots portem un tio Canya a dins. Això ho vaig descobrir més tard, molt més tard, possiblement quan ja estudiava a la universitat i em vaig començar a fer preguntes com ¿per què la llengua que utilitze per defecte quan em presenten algú és el castellà? Tot i que seria més acurat dir que em preguntava ¿por qué la lengua que utilizo por defecto cuando me presentan a alguien es el castellano? O ¿por qué, después de una vida entera yendo a clase en valenciano, redactando exámenes y trabajos y breves relatos de ficción en valenciano, me siento incapaz de lanzarme con un proyecto literario extenso y sólido en esa lengua? La llengua que parlava a l’escola, al menjador, al pati, la llengua dels mamífers i de la balena i del tio Canya. La llengua de Carles, l’única que sabia parlar sense dubtar. La meua llengua: el valencià.

Emmirallaments és un espai on em propose recuperar la confiança sobre el registre escrit del valencià, més concretament al camp de la ficció. Pràcticament tot el que he escrit a nivell acadèmic i professional ha sigut en valencià, i tanmateix trontolle quan l’empre per a escriure ficció: com vaig escriure fa poc ací, «sempre he sentit que el valencià no em pertany del tot, com si en escriure’l em reapropiara d’una parcel·la que es va marcir per una negligència genealògica i que, per tant, no meresc heretar». Mensualment hi podràs llegir un text en valencià, possiblement un relat, tot i que no descarte columnes o articles de caire divulgatiu en la línea de la meua newsletter en castellà, Próxima estación. Si m’hi vols acompanyar, només t’has de subscriure.

Abraçada i fins prompte,

Irene